Poble de tradició mil·lenària,
formava part administrativament del medieval Pagus anabiensis. Situat
a banda i banda de la Noguera, a migdia de l'antic terme municipal,
a l'indret de la confluència amb el barranc d'Airoto per
la dreta i el de Sarredo, més amunt, per l'esquerra. Sota
mateix del cap d'Urdé (2.156 m), estribació est del
massís de Marimanya i el pic de Sarredó (2.416 m)
i Pilàs (2.663 m) a la serra de Pilàs, estribació
oest del massís del Mont-Roig.
Centre de l'antic terme municipal d'Iisl, de
131, 69 km2. És la més septentrional de totes les
valls que configuren la terra d'Àneu.
Sant Joan d'Isil
(15 x 22 m). Construcció inicialment
romànica de tres naus i tres absis rodons coberts amb volta
apuntada, fet que, tal com Vidal-Vilaseca indica, permetria d'incloure-la,
també, dins del gòtic primitiu. Construïda
el segle XII, segurament, sobre un antic monestir benedictí.
S'esmenta per primer cop l'any 1095. Fou declarat Monument Històrico-Artístic
Nacional l'any 1951, per bé que la Generalitat n'incoà
l'expedient l'any 1980.
La Immaculada
Església parroquial situada a l'illa
que formen els braços de la Noguera Pallaresa al seu pas
pel poble. De construcció barroca, any 1771. Aquesta advocació
és suplantada assíduament en confondre-la amb la
del patró del poble, Sant Joan. Façana decorada
amb elements classicitzants amb campanar de torre quadrada i octavat
en el cos superior. L'altar major, abans de la guerra s'adornava
amb un retaules barroc. L'interior conté la pica baptismal
amb decoracions geomètriques i, a la sagristia de mà
dreta, hi ha una pica d'olis d'un sol compartiment.
Festa de les falles
Cada vetlla de Sant Joan, recordant el ritual
del solstici d'estiu, Isil celebra la tradicional festa de les
falles. L'any 1991 la Generalitat de Catalunya va atorgar a les
falles la consideració de festa d'interès nacional.
Més o menys un mes abans de la nit
de Sant Joan surten els joves del poble, ben aviat, en direcció
al bosc de la muntanya d'Airoto. Allí escolleixen els pins
que s'han de tallar, pins de bona mida, ni massa prims ni massa
grossos. Un cop aterrats procedeixen a la porga de les branques
i a despullar-los de l'escorça fins que els troncs quedaran
blancs i llisos. S'arrossegaran, després, fins a un petit
grany rocós uns passes més avall de Clot, és
el punt anomenat "Faro". Un cop aquí, tallen
les falles, aproximadament de metre i mig, sobre les quals es
practicarà, sempre pel cap més prim, amb uns tascons
de ferro i una maça, unes esquerdes amb forma de creu que
se separaran amb cunys de fusta per a donar la forma característica
de les falles i per facilitar, alhora, l'assecada. Efectuada l'operació,
es procedeix a fer "la plantada" de les falles. A l'entorn
d'una falla central, se n'agrupen d'altres en posició vetical.
S'acostumen a fer dos grups de 20 a 25 falles cadascuna. Aquest
sistema permet que el sol i l'aire circulin entre elles, airejant-les
convenientment per a un assecat perfecte. Solen quedar també,
algunes falles esparses per les roques del contorn que seran llançades
muntanya avall la vetlla de Sant Joan.
La nit de Sant Joan Isil s'embelleix. Tothom
al capvespre es reuneix a la plaça. A poc a poc la nit
s'ensenyoreix gradualment de la muntanya, aviat serà fosc.
La mà s'acostarà a la falla vertical que hi haurà
instal·lada a la plaça i hi prendrà foc.
En uns segons l'emoció continguda esclata i s'escampa per
la negra nit fins a fondre's amb la marxa serpentejant dels fallaires
que ja han iniciat el descents. La màgica ziga-zaga de
puntes de foc captiva l'espectador que se sent traslladat a èpoques
remotes, s'encaixa dins el ritual i a fe que hi participa de ple,
s'entusiasma, comenta, compta cadascun dels revolts que els fallaires
efectuen en el seu trajecte muntanya avall. Magnífic espectacle,
acompanyat per l'avinença d'una melodia ancestral. És
la marxa de les falles que tan encertadament van recuperar Dolors
Llopart i Jaume Arnella, l'estiu del 1978. Una hora després,
els fallaires faran l'última marrada abans d'entrar al
poble. A la Molina, una municó de persones els espera per
a compartir els llorers de l'arribada. Fallaires de rostres encesos
que rebran de les noies del poble un got de vi bo, un bocí
de coca i un ramet de flors: clavellines, pensaments i menta,
que diligentment han preparat, unes hores abans.
 |
Amb quatre gambades davallen, els fallaires,
el camí que mena al poble i s'inicia seguidament el cerimonial
vilatà. La romànica església de Sant Joan,
un xic apartada del poble, els espera, esdevé un cop més
testimoni mut del ritual del foc. set creus sobre la porta del
cementiri que rítmicament executen cadascun dels fallaires
i s'enfilen ràpidament cap a la vila. Travessen el riu,
la plaça i fan cap a la Casa Alta on realitzen les primeres
cabrioles sobre el foc i tornen a ésser obsequiats amb
un bon traguet de vi encubellat. Pas decidit, els fallaires s'esmunyen
pels carrererons de la vila que els guiaran dreturerament a la
plaça Major ubicada en una llenca de terra abraçada
per la Noguera Pallaresa. L'expectació del públic
fascinat bressa els fallaires que donaran, tan sols, un dels esotèrics
set toms a l'església parroquial, abans de desprendre's
de les falles. Un cop dipositades al bell mig de la plaça,
la música reprèn el seu lloc i s'interpreta el recuperat
Ball de Bastons, al qual segueix el Ball Pla que uneix les parelles
per a continuar dansant ritmes més moderns.
Font: F. Rella, "Les Valls d'Àneu"
